dimecres, 2 de març de 2016


                Conèixer la part forana: Biniamar

Data: 2 de març de 2002

Professors:
Guillem Villalonga i Jaume
Gaspar Valero i Martí

Grup Segall


               Índex:

                   Inici de l´Itinerari: aparcam a la Plaça del Torrentet davant l´Escola.

1. BINIAMAR (Introducció)
2. ES TORRENTET  
3. PLAÇA MAJOR
4. L´ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA TECLA
5. CARRER D´ES FERRER
6. SON ODRE
7. CARRER DEL COMPTE
8. CAN PAU I SON BASSA
9. L´ESGLÉSIA NOVA
10. PLAÇA DE SA QUINTANA-LA VILETA
11. ES CEMENTERI
12. CA SES MONGES
13. BIBLIOGRAFIA


1.BINIAMAR (Introducció)

SITUACIÓ GEOGRÀFICA:
     Poble de transició orogràfica situat entre la Serra de Tramuntana i el Raiguer, assegut al peu del puig de Massanella. Agregat al municipi de Selva amb el qual limita juntament amb: (seguint el sentit contrari de les agulles del rellotge) Mancor, Lloseta i Inca. La seva altitud respecte del mar es situaria sobre els 200m. De mitjana (199,58 al campanar i 475 damunt el Puig).
     Abans de la parcelació es dividia en quatre grans possessions: (mirant cap al Puig a l´esquerra) Son canals, Son Llampaies i Son Odre. Tornant a la Comuna. Una altra en quedaria anant cap a Selva que sortiria d´aquest ventall Son Bonafè passada la carretera de Mancor.

TOPONÍMIA:
     El nom és aràbic. Era una alqueria d´origen clànic anomenada Beniahmar (Beni, fill i Ahmar, vermell) “fills o descendents del patriarca del clan vermell”. Pertanyent al districte d´Inkam. Es troba en el Llibre del Repartiment i correspon en propietat al Paborde (actual equivalent canonge) de Tarragona.

ORDENACIÓ URBANA:
     El poble es divideix en tres carrers principals llevant ponent que són el carrer dalt (carrer des Vent) Carrer d´en Mig (Sor Margalida de la Passió. Carretera Selva-Lloseta) i carrer de Baix (c/ Sant Pau-Església Nova-c/ Paradís). I altres carrers i carrerons perpendiculars a ells, entre els que cal destacar sens dubte el carrer del Ferrer, el carrer del Cementiri i el carrer del Compte.
     La població va anar davallant a partir dels anys 40, per la devaluació dels productes de  l'agricultura, mineria i forestals, fins al darrer quart de segle en que es va recuperar degut a que la gent jove va deixar de marxar quan es casava, els residents de cap de setmana i els residents estrangers. Avui la quasi totalitat de cases són habitades i els joves si s’en van és perquè no troben habitatges.
     El nombre d´habitants està estabilitzat entorn dels 300 censats.

ACTIVITATS ECONÒMIQUES:
     A part de l´agricultura pròpia i a jornal a les possessions del poble i pobles veïnats. Hi havia dues teuleres al carrer Cementiri Can Gall i Can Gelat (encara funciona), tres forns de calç industrials  Son Bassa, Can Sirena i Can Baltasar. Els telessos de Can Toi (avui a Lloseta). Tres tafones: Son Bassa, Son Llampaies i Son Odre. Tres cellers: un cup a Son Llampaies, un altre a Can Xesc i l´altre a Can Pessiga (c/ Compte darrera casa a la dreta pujant). Un ferrer. Les mines que proveïen la central elèctrica d´Alcúdia, les fàbriques i el ferrocarril. La mina de Son Odre (que va ser reoberta a cel obert als anys 70) la de Son Bonafè .
     Les pedreres del Puig de Biniamar que als anys 30 enviaven grans blocs picats per fer el vell moll de la Riba. Després als anys 60 vingué la catastròfica del Pòrtland de Mallorca (ara Valenciana de Cementos) que la pressió popular tanca a finals dels 70 inicis dels 80. Queden encara dins Son Odre petites pedreres familiars que darrerament han fet molta feina i la de Lignitos s.a. (Gesa) que explotaven la mina i han quedat amb la pedrera  i treuen grans blocs de pedra que duen a serrar a Marratxí.
 
ALTRES LLOCS:
     Mina de Son Bonafè (anant cap a Selva a l´esquerra després del pont) i Son Odre. El molí d´en Llorençó anant cap a Inca pel camí de darrera l´Església Nova. Pou d´Avall i les piques de rentar anant cap a Lloseta de l´Esgésia Nova cap avall. Forns de calç (Son Bassa, Can Sirena i Can Baltasar) tots visibles anant de Biniamar cap a Selva.


2. ES TORRENTET

     El nom prové del petit seregall visible a cada part de la plaça i que la travessa entubat. Hi trobam  les escoles del mateix nom, que foren construïdes a mitjan segle XX (una aula i la casa del mestre, les nines i menors de sis anys, anaven a Ca Ses Monges) i reformades amb ampliació d´una altra aula simètrica l´any 1.998/99. Amb la Llei de l´E.G.B. del 72 foren tancades i reobertes a principis dels 80. El curs 92/93 passaren d´un sol mestre a dos.
   
 Dins el pati hi ha el vell lledoner d´Es Torrentet estimat pels biniamers que hi passaren tantes estones jugant als seus voltants.
                     Viu record de ma infantesa,
                     Crescut ran d´una paret,
                     Arbre amb rama ben estesa,
                     Lledoner d´Es Torrentet.      (P. Sebastià Rosselló TOR , Poema de 7 estrofes)
 
  Al costat de l’escola hi ha les cases d´Es Torrentet casa pairal del professor universitari i historiador D. Miquel Ferrer Flores (n. 19). Presenta tres plantes d’alçat i portal de llinda, amb dos pedrissos laterals.

Ja dins la carretera de Selva (PMV-211-3), a uns 100 m. del poble, a l’altura de l´hectòmetre 8, trobam el forn de calç de Son Bassa. Es tracta d’un forn industrial que cremava carbó de la mina per a coure les pedres. Pont entre l´agricultura (forn de calç al bosc) i la indústria (fàbriques actuals). Antigament era de la família Jofre de Can Baltasar; actualment és propietat de la família Vallespir. La casa és d’una planta d’alçat, amb portalet de llinda; la torre del forn sobresurt al darrere; és de secció circular, amb tres trams constructius: l’inferior, de lloses de pedra viva, el segon, de parament irregular de pedra vista, i el superior, de marés, de secció més reduïda; el portal o boca del forn se situa a ponent.

  Si seguin un centenar de metres més trobam Sa Rota (finca i cases) on va nàixer el Pare Francesc Bonafè i Barceló 1.908/94. (Vegeu Carrer des Ferrer i Plaça Major)

Allí al peu de la muntanya
Tremolant com arbrissó,
Dins l´amor d´una cabanya,
Amb un flabiol de canya
Jo naixia pastor.    (P. Francesc Bonafè i Barceló 1.935).

3. PLAÇA MAJOR
           
     Es conta que antigament hi havia lledoners i pedrissos per a seure a l´hombra. Quan es va asfaltar la carretera (Selva-Lloseta) l´asfaltaren i servia d´aparcament. L´any 1.996es fa fer l´obra que la va deixar en l´actual estat.

L´ALJUB:
     Un aljub que data de 1.824. Devia omplir-se amb l´aigua de la Font d´en Patró que baixava per la canaleta que travessa la Comuna, al igual que el de Sa Quintana (1.898) i el de Son Odre (1.698).

EL CELLER DE CAN XESC:
     Va començar com el que coneixem com a celler:  lloc on hi havia un cub i es feia vi, que després es congriava en botes i es venia. Es va transformar en taverna i finalment acabà com a cafè.
     Na Lluca era una bota que hi havia que feia el vi molt bo, d´uns 17 graus. Tenia molta anomenada entre els pobles que envolten Biniamar.

A un cantó de la plaça.
L´església ben davant              
Sia venint com anant,
Tothom si no friça massa
S´atura, mai de llis passa                
Sens entrar per satisfer
S´ardorosa set que un te.
I dins sa boca trabuca
Tassó de vi de “Na Lluca”,
De Can Xesc antic celler.                   (P. Sebastià Rosselló Horrach, T.O.R.)


BAR MAYORGA:
     Primerament hi havia dues tavernes que després  s´unificaren amb arcades interiors. Passant a ser el Cafè de Son Odre. Als principis dels  anys 90 el va adquirir la família Mayorga que ja l´explotava i se'n va fer una acurada reforma, transformant-lo en bar-restaurant.

CARRER DEL PARE BONAFÈ:
     Francesc Bonafè i Barceló (1.908-1.994) 1.925 ingressa a la congregació dels Sagrats Cors i fou ordenat prevere el 1.934. De formació autodidacta el 1.977-80 publica la “Flora de Mallorca” en quatre volums. El 1.981 va publicar “Vols d´oronetes” obra poètica pròpia i recopilació folklòrica. El 1.989 acabà el “Diccionari Mallorquí de dialectologia, etnologia, folklore i onomàstica” encara inèdit. El 1.970 rebé el Premi Ciutat de Palma de ciències. L´any 1.997 fou nomenat Fill Il•lustre.
     Dues de les cases del centre del carreret són de la seva família i just davant hi havia un cafè on ara hi ha la Unitat Sanitària i Centre Sociocultural.

SON LLAMPAIES:
     Darrera la vicaria hi ha les cases de la possessió de Son Llampaies. La casa noble es conserva i el que eren estables, corrals, tafona i celler va ser reedificat. L´any 1.578 a l´estim (inventari) hi figura: “Cases dos clossets i tafona de Bartomeu Llampaies”. Aquesta propietat fou venuda pels seus propietaris als anys 60 cases i terres (on hi ha la totxera i el clot de l´argila) per separat.

4. L´ESGLÉSIA DE SANTA TECLA

     Molt possiblement l´advocació a santa Tecla es remunti als temps immediatament posteriors a la conquesta catalana, ja que en el Repartiment de 1.230 Biniamar pertocà al paborde de Tarragona, Ferrer de Pallarès, qui hauria impulsat el culte a la patrona de Tarragona.
   
     Llegenda de Santa Tecla patrona de Tarragona.

          Nasqué a Iconi (Àsia Menor) i morí a Selèucia abans de l´any 65. Fou convertida per Sant Pau. Després d´una predicció de l´apòstol sobre la virginitat de les dones, sembla que ella acabada de casar no volgué consumar el matrimoni que acabava de contreure. Després que els càstigs menors de l´època (reclusió forçosa, garrotades i desterrament del sant) no donaren el resultat esperat fou comdemnada a la foguera que amb un senyal de la creu amb la seva mà apagà. Acompanyà el predicador a Antioquia on desitjada pel capitost de la ciutat a causa de la seva bellesa patí altres tres martiris (lleons, serps i braus) que també resolgué amb la senyal de la creu (així ho contà el frare Giacomo de Varagine el 1.225). La suposada evangelització de Sant Pau a Tarragona hi va crear el seu culte constatat ja al segle XII  (G. E. C.) d´on el Paborde (equivalent de canonge actual) amb la conquesta el feu arribar fins a Biniamar.

Notes històriques de l´església de Biniamar.

     La bul.la del Papa Innocenci IV (1.248) recull Sant Llorenç se Selva com a única església del municipi.
     L´església de Santa Tecla data del segle XVII. El 1.618 estava en construcció i es documenta que el 1.634 ja estava enllestida; el “27 de juliol d´aquell any fou visitada pel bisbe Joan de Santander”. La imatge de Santa Tecla du inscrit l´any 1.635 i les làpides funeràries comencen l´any 1.679 fins al 1.821.
      El 1.804 aconseguí la categoria de vicaria sufragaria de la parròquia de Selva i fou beneïda la pica baptismal (du aquest any inscrit) i un nou arc a l´espadanya el de l´esquerra que te la campana més grossa.
       L´any  1.833 culminaren obres importants de reforma i ampliació, ja que s’hi afegí una quarta part la corresponent al cor. Ben visible a l´exterior i a les columnes interiors.
        L´any 1.848 es va construir la vicaria gràcies als donatius i beneficis de la Comuna.
      L´any 1.977 la vicaria de Biniamar s´erigeix en parròquia per part del bisbe D. Teodoro Ubeda.

El campanar

     Campanar de paret o d´espadanya. El campanar primitiu tenia una sola arcada amb una campana datada de 1.644.
     L´any 1.804 (pedra de l´arc) s’hi va afegir l´arcada de l´esquerra amb una campana més grossa que du inscrit l´any 1.811.
     Als anys 40 es va augmentar la seva alçada i es va referir amb ciment i coberta de teula. Fins que a l´estiu del 2.001 es fa reformar a l´estat actual que ha intentat recobrar el primitiu tot i que ha quedat un poc més alt combinant les pedres originals conservades amb altres de noves.
 
  Arquitectura

     La façana, molt senzilla, mostra un portal principal de llinda, amb un ninxolet que acull una imatge moderna de la santa titular. Més amunt s’hi obre una claraboia circular. El coronament és la simple caiguda a dos aiguavessos, amb una creu com a remat. Al costat de l´Evangeli, acarat a la plaça, hi ha el portal lateral, de llinda desornamentada; en la part inferior del mur, s’hi situa un pedrís. Sobre la capçalera, en destaca el campanar en forma d´espadanya.

Interior

     Mostra una nau de petites dimensions, amb coberta de quatre trams de volta de canó, inclòs el presbiteri; el primer tram acull la tribuna del cor, amb volta d´aresta. Les capelles laterals són tres per costat, inscrites dins arcs rebaixats amb capitells barrocs de tipologia jònica, del segle XVII.

     El presbiteri conté l´altar major i el retaule, barroc, amb quatre columnes corínties, presidit per la imatge de Santa Tecla, que mostra un braç en la seva mà. Els carrers laterals mostren un llenç de Sant Pau (al qual acompanyà Santa Tecla en la seva predicació) a la dreta de la santa  i un de Sant Antoni (àmpliament venerat a tota la part forana i en especial en aquest poblet on fins als anys 60 hi havia costum de fer bunyols el dia de Sant Antoni) a la seva esquerra.. L´àtic presenta una pintura de la Immaculada. La predel.la acull quatre pintures als basaments de les columnes: d´esquerra a dreta, sant Vicenç Ferrer, santa Bàrbara, santa Apol.lònia i sant Vicenç de Paül. En el centre hi ha un escrit del bisbe Garrido de la Vega de 1.766. A la paret de l´esquerra hi ha un llenç de sant Sebastià.

     Les capelles de la dreta o de l´Epístola són: La primera, sota la tribuna, es la de sant Antoni, amb un retaulet barroc i una imatge del titular; en la paret de l´esquerra un ninxolet acull la imatge de la Mare de Déu de Lluc. La segona és de la Immaculada, amb un retaulet barroc amb la imatge de la titular; la paret de la dreta conté la imatge de santa Bàrbara, patrona dels miners. La tercera és la de sant Josep, amb un retaules barroc amb la imatge del titular i la pica baptismal, amb la inscripció “6 7bre 1.804”; vora els capitells, també consta la data de la capella: “A 7 de juriol” i “1.741”

     Les capelles de l´esquerra o de l´Evangeli són: La primera, sota la tribuna, és  la del Sagrat Cor, amb un retaulet barroc amb la imatge del titular. La segona és la del Sant Crist, amb un retaulet barroc i una imatge del Crucificat. La tercera correspon al portal lateral.

     A la dreta del presbiteri un portal de llinda dona accés a la sagristia, una estança quadrada amb una curiosa coberta de volta estel.lada; conté el corresponent rentamans i la calaixera. Darrera el presbiteri a l´esquerra hi ha el portal que comunica amb la rectoria.

     El sòl del temple conserva diverses sepultures, com la de Llorenç Coll de 1.679, la de la família Llampaies de 1.765, la de Jaume Bonafè de 1.775, la de Baltasar Jofre de 1.781 i la de “Moradors de Biniamar de 1.819.

5. CARRER DES FERRER

     Entre Can Xesc i el clos de la rectoria comença el carrer des ferrer, abans del primer revolt sec, a la dreta hi ha Can Baltasar (1.769 Baltasar Jofre comprà un trast de cases demolides aquí), propietat de la família Jofre que vingueren d´Andratx (Baltasar Jofre  Ferrer l´any 1.750 es casa a Selva, foren testimonis D. Joan Llampaies i D. Guillem Coll de la Bassa) com a majorals de Son Odre portats pel nou propietari el noble D. Pere Orlandis que ja era propietari de la possessió de Son Orlandis (antiga alqueria) del Port d´Andratx.  Durant el segle XX abandonaren l´agricultura i es dedicaren a la producció de calç en forns industrials i al transport.  
     A la part esquerra sortint del revolt observam un interessant portal de llinda de pedra amb relleu. I al fons veim la casa i la clastra que fou durant més de cent cinquanta anys (quatre generacions), la ferreria un dels llocs més concorreguts del poble abans, ja que era un ofici imprescindible per a adobar les eines de la pagesia, pedreres i les de la mina a més de ferrar les bísties. Ben segur que tothom sabia on era el carrer del ferrer, nom que ha arribat als nostres dies.
     Fa uns cent cinquanta anys. El ferrer que ferrava les bísties del compte de Son Odre, l´amo en Miquel Bonafè va ser el padrí del P. Francesc Bonafè i Barceló (1.908/94) Fill Il•lustre de Biniamar i autor de “La Flora de Mallorca”. El seu cosí Miquel (Silis pel mal nom de la dona) va ser el darrer ferrer es retirà ja d´edat quan tancaren la mina de Son Odre (abans de la reobertura a cel obert) i cap dels seus fills continuà l´ofici tot i que mantenen la propietat de les cases.
     Al cap de cantó del carrer des Vent, voltant a la dreta, veim un portal rodó recentment  restaurat. En acabar el carrer a l´esquerra trobam Son Odre.
     Si seguim el camí en acabar la recta voltant a l´esquerra hi ha el portell de la Barrera d´Avall (darrera del qual podem observar curiosament tres dels quatre tipus d´estepa que hi ha a Mallorca: la blanca, la negra i la llimonenca), seguint el camí travessam la Comuna, paral•lelament al torrent de Biniamar, arran del mateix podem veure dos forns de calç a l´esquerra pujant i una sitja de carboner abans d´arribar a les taules de la Barrera de dalt. Si seguim per amunt trobam les restes de la cimentera de Son Odre i arribam a la Font d´en Patró després de passar voltant l´hort de Biniatzent. Abans d´arribar a la font trobam el camí que a l´esquerra du a la font i cases de Biniatzent i Son Frau (abans seguia can a Son Daviu i baixava a Lloseta-Bassol i quatre camins- però ara es troba tallat). Per amunt seguint el torrent ??? hem d´arribar a les Cases Noves, Font Garrover i trobar el camí que va del Clot d´Almadrà a Mancor. Agafant el camí cap a la dreta ens durà a Mancor (font i rentadors devora el casal de la 3ª edat).
     Si seguim dret arribam a la Mina de Son Odre (última explotació a cel obert), però arran de la barrera el camí continua amb pas de peu (molt tapat pels enderrocs) voltant el cràter fins a arribar al terme de Mancor on en va eixamplant i delimitant clarament, al després va baixant fins als Rentadors de la font de Mancor.
     Voltant a la dreta abans d´arribar al pont del torrent arribaríem al forn de calç de Son Bassa (carretera Lloseta-Selva).

6. SON ODRE

 Notes històriques

Odre era el malnom de la família Coll, propietaris de Son Odre abans del segle XVII (Capó, 1985: 273). L'any 1687 era propietat de Nicolau Móra Mulet. Tenia tafona, molí de sang i dos alambins de fer aiguardent; s'hi feia també cria de cuc de seda i hi havia un torn de filar. A mitjans segle XVIII era propietat de la família noble dels Orlandis. Per vincles matrimonials, al segle XIX passà als San Simón, d’origen francès (nobles exiliats a causa de la Revolució), que ostentaven el títol de comtes de San Simón amb casa pairal a Ciutat (carrer de Sant Jaume devora Son Torrella). El 1856 el propietari n'era Lluís de San Simón (GEM, XII, 40). A principi del segle XX era de la família Palou. A la segona meitat del s XX era d’Amador Garcias Palou, els fills del qual encara posseeixen la finca.

 Descripció

Les cases de Son Odre configuren un gran casal, amb alçat de tres plantes i portal forà d'arc rodó, flanquejat per dos colcadors. En la peanya del balcó de damunt el portal, hi figura la data de 1709. El  vestíbul és ample, dividit en dos trams i amb dos arcs rebaixats; el portalet de l’esquerra del primer tram era dedicat a cambra de la criada, mentre que el del segon tram conté les estances de la botiga de l’oli, amb una primera part destinada a safareig de l’oli i una segona estança, cap a la dreta, amb volta rebaixada, que conserva les piques de triar l’oli.
El vestíbul  condueix a una clastra rectangular, amb una gran alfàbia enmig.  A la paret del fons, a l’esquerra hi ha el portal de llinda de la tafona, actualment en ruïnes; conserva les dues cuixeres corresponents a les dues premses de biga; a l’esquerra, s’obren els arcs rodons dels graners. A la dreta de la paret frontal, un portal de llinda condueix a l’antiga cuina pagesa, amb la foganya modificada, però que conserva l’enllosat del sòl i una interessant taula dels missatges, tota de pedra. El lateral dret de la clastra té a la planta baixa estances agrícoles, mentre que al pis superior hi ha la finestra de la capella; el voladís presenta unes interessants teules pintades, amb motius figuratius molt variats i rics; algunes teules configuren la data de 23 d’agost de 1725. També a la dreta, una volta de canó rebaixat acull un conjunt de piques de pedra, amb aixetes de metall, comunicades amb l’aljub de les cases. A l’esquerra de la clastra, arranca l’escala del pis dels senyors, amb el replà del portal o naia amb peanya de pedra. Més amunt, encara es manté la volada de fusta i canyes.

A la dreta de la façana principal s'alça una altra façana que delimita estances agrícoles, amb una portassa d'arc rebaixat que condueix a l’espai conegut amb el nom de la Corralassa, que permet observar els sestadors, una gran estança amb un pilar central octogonal i dues pilastres embegudes que sostenen dos grans arcs rodons. Més a migjorn, hi ha el gran aljub, un enorme dipòsit de planta rectangular, amb tres colls de cisterna de secció quadrada, el primer dels quals mostra la data de 1698; a la vora, hi ha l’entrada de la sèquia, que prové de la font des Patró, vora Biniatzent. Més amunt, alterosa, es troba l’era de batre.

Novament a la carrera exterior, més a la dreta hi ha un arc deprimit i, més a la dreta encara, un patiet Amb els estables, amb tres arcs, el d’enmig dels quals és l’entrada; un dels espais conté les menjadores per a les bísties. Davant la carrera, un curiós portal amb gran llinda de pedra que s’obre en la paret, condueix al denominat Hort de n’Esquella; un caminal estret entre parets seques sembla un aprés per munyir ovelles.


7. CARRER DEL COMTE

     Baixant pel carrer Comte (que s´anomena així perquè el Comte de San Simón noble francès que fugia de la revolució francesa es casa amb una senyora de la noble família Orlandis i fou propietari de Son Odre 1.856) deixant Son Odre a darrera trobam la primera casa a l´esquerra el portal rodó de Can Pessiga on hi havia un cub i es feia vi. Uns metres més avall un altre de semblant Ca na Nicolava.
     En acabar el carrer al cap de cantó a l´esquerra  de seguida observam un altre portal (el segon) semblant als anteriors Ca madó Barbareta Reia.
   

8. CAN PAU I SON BASSA

     Baixant pel carrer de Sant Pau, que és anomenat així des de 1.925 per deferència als senyors de Can Pau (abans era carrer del comte) trobam a la dreta una edificació moderna en el que eren la tafona, cub i corrals de Son Llampaies i a l´esquerra el casal de Can Pau nom que pren del seu propietari, que segurament el feu edificar D. Pau Ferrer propietari de la possessió de Son Bassa on es troba, entre d´altres propietats. Venia una línia telefona d´Inca única i exclusivament per a aquest casal. Poden considerar-se les cases noves de Son Bassa. L’edifici se situa al carrer de Sant Pau, n. 1. Té una façana de grans dimensions, amb tres plantes d’alçat i portal forà d’arc escarser. Al primer pis, s’hi obren cinc balcons. Destaca, a la dreta, una altíssima palmera. Al costat de baix hi ha la barrera que dona accés al jardí i les cotxeres. A continuació en un altre tancat venen els sestadors i estables.

       A la dreta trobam Es Cantó i aferrades les cases de Son Bassa (d´una en feren dues segons el P. Rosselló i segons l´actual propietari de la casa –l´amo en Toni - fent obra troben portals que comuniquen amb la casa de darrera -Son Llampaies- el que fa pensar que un temps era tot el mateix). Les cases se situen a la plaça del carrer de Sant Pau. Té façana de pedra viva vista, amb dues plantes d’alçat. El portal forà és d’arc rodó adovellat. L’interior, mostra el típic arc rebaixat que separa els dos aiguavessos. A la dreta de la façana, hi ha un altre portal, de llinda. L´any  1.578  “Cases, tafona i possessió de Biniamar dels hereus de Jaume Coll de la Bassa” El 1.755 Gabriel Coll de la Bassa declara tenir unes cases, pati i tafona confrontant a l´església, al igual que una possessió antigament anomenada Pou d´en Tarí i ara Son Bassa (R. Vaquer 46). A principis de segle XIX era propietat de Llorenç Ferrer.

     Al cap de cantó de davant un edifici recent ocupa l´antiga tafona de Son Bassa. I just davant l´Església Nova.

9. L´ESGLÉSIA NOVA

 Notes històriques

L’Església Nova és un gran edifici inacabat situat a la plaça del carrer de Sant Pau. El projecte és de  l’arquitecte Guillem Reynés, segons l’estil neogòtic. El 25 de setembre de 1910, diada de santa Tecla, el bisbe Pere J. Campins col·locà la primera pedra de la que havia de ser la nova església de Biniamar. Foren padrins de l’acte Antoni Maura i Montaner, aleshores president del Govern espanyol, i la seva esposa, Constància Gamazo. Mn Joan Maura, cosí del president, havia estat vicari de Biniamar entre 1865 i 1869, i Antoni Maura havia passat alguns estius, quan era infant, al poble, a la família de la seva àvia materna. El polític mallorquí no tingué problemes per aconseguir una subvenció per començar les obres; però, quan perdé el poder, la construcció quedà aturada. A partir d’una reforma dels anys 1980, convertí l’espai interior en una pista poliesportiva (Ordinas, 61). Devers l´any 1.993 es va reforçar la seva estructura ja que te un crull important.
     Un dels grans impulsors del projecte fou l´aleshores vicari Mn. Gabriel Fiol Vallès (1.908/15) de Binissalem segurament animat per l´església que s´acabava de construir en el seu poble.

Descripció
     
L’església nova conserva el gran buc constructiu format per l’alçat del temple, que gairebé estava acabat. En canvi, no s’arribà a tancar cap tram de la coberta i només alguns de les capelles laterals. La façana principal mostra dues torrasses laterals i un gran arc ogival que tanca l’atri d’entrada, amb coberta de volta de creueria rebaixada. La façana romangué sense coronament acabat. A la dreta, s’hi obre una finestra ogival migpartida per un mainell central. El portal major, després de l’atri, és de llinda, amb un arc ogival inscrit al capdamunt, formant un timpà. A l’interior, la planta és de creu llatina. Les capelles laterals són quatre per costat, amb arc ogival, de gran alçada; del total de vuit capelles, només tenen coberta les tres finals de la dreta, de creueria.


POU D´AVALL:
     Si continuam pel camí cap a Lloseta trobam el Pou d´Avall també anomenat de ses gitanes perquè hi solien acampar temporers freqüentment. Ve a ser el típic rentador públic de roba. L´any 1.997 es reformà amb l´aspecte actual. Els buits que hi ha són les piques que foren robades ja que va passar molts d´anys completament abandonat.

CLOT DE S´ARGILA.
     A continuació a l´esquerra el trobam, en el que era el figueral de Son Llampaies on encara i són visibles restes de la caseta. Actualment és una llacuna regenerada per la Conselleria de Medi Ambient i gestionat per l´Ajuntament de Lloseta. Primer era la cantera de la fabrica de totxos que hi ha al costat, després ho fou de la Cimentera de Pòrtland que va ser la que realment l´enfondí.

MOLÍ D´EN LLORENÇÓ.
     Si agafam el camí que hi ha just darrera l´Església Nova baixant a l´esquerra, després de creuar el camí de Lloseta a Selva i just abans d´arribar al terme d´Inca el trobam a l´esquerra arran de camí. Actualment propietat d´alemanys i reformat.

10. PLAÇA DE SA QUINTANA. LA VILETA

     La plaça s´assenta sobre un aljub construït amb volta escarcera l´any 1.898 que s´omplia amb l´aigua canalitzada de la Font d´en Patró que atravessava la comuna,  Son Odre i el carrer del vent. Bona part de la sèquia es visible al seu pas per la comuna. El coll de cisterna és de secció circular i mostra la data esmentada de 1898; més recentment, voltant la coberta de l’aljub, s’hi han instal•lat bancs de pedra i una manxa que s’hi col•locà als anys 80, quan ja havia perdut la seva funció originària i servia de dipòsit regulador de la xarxa d´aigua potable.

LA VILETA:
     Pujant per amunt a la dreta trobam la Vileta, amb un gran portal rodó que condueix a una clastra que serveix de distribuïdor a diverses vivendes.
     “Hi ha tendències per a explicar quina fou la part més antiga de Biniamar. M´ inclín dient que fou la Vileta” P. Sebastià Rosselló Horrach T.OR.
En destaca la façana de pedra vista, de dues plantes d’alçat, centralitzada per un gran portal rodó adovellat de pedra viva, amb carcanyol; més amunt, una finestra amb ampit se situa a cel obert. En total, la segona planta mostra quatre finestres. Actualment el portal serveix d’accés a una carrera o pati tancat que fa la funció de distribuïdor per entrar a diverses vivendes, però antigament devia ser la clastra de la possessió, i encara queden restes de la coberta del vestíbul d’accés, després del portal forà, a més d’algun portal cegat.

LES TEULERES:
     Continuant a l´esquerra hi ha les dues teuleres del poble Can Gelat  i Can Gall (fora de servei ja fa molts d´anys).

11. EL CEMENTERI

     A partir de 1.804 durant el regnat de Carlos IV es dictaren reiterades ordres manant la construcció de cementiris. El 1.814 les Cortes de Cadiz també. El 1.820 es prohibiren els enterraments dins les esglésies.
     L´any 1.821 es construí el cementiri de Biniamar. Ben prest queda petit i va ser necessari ampliar-lo. La nova obra fou beneïda l´any 1.838 pel vicari D. Gabriel Llampaies.  Al fons del recinte, s’alça la capella central, franquejada a l’esquerra pel mausoleu dels Palou Mateu, de Son Odre, de 1918, i a la dreta pel dels Jofre Nicolau, de Can Baltasar. A l’entrada, a l’esquerra, una de les làpides més antigues diu: “Sepultura de Llorenç Ferrer i los seus 1834”, en referència als propietaris de Son Bassa. Just davant hi ha la de Son Llampaies.
     Al costat esquerra de l´escala hi ha el camí que condueix a l´ermita de la Mare de Déu de la Reconciliació. De molt recent construcció (anys 70/80 i reformada els 90) sota l´impuls de la germana franciscana del convent Sor. Maria Mulet. És venerada el dilluns de Pasqua.
     El camí de la dreta condueix a la porta de dalt del cementiri i s´endinsa dins la Comuna.

12. CA SES MONGES

     La germana franciscana Sor Garcenda Coll va prendre possessió de l´escola pública de Biniamar l´any 1.886, on residí durant vuit anys amb companyia d´una altra religiosa. L´any 1.894 s´intal·là al poble una residència de religioses, composta per tres monges que ocupen la casa nº 9 del carrer del Migdia, lloguer de la qual paguen els veïnats del poble. Posteriorment Dª. Mª. Bennàsser de Son Frare els va donar dues cases per a edificar-hi el convent que fou beneït el 1.909 pel vicari Mn. Gabriel Fiol. El 1.921 es va beneir la nova capella.
     L´any 1.966 les franciscanes passaren a viure a Lloseta, mantenint el convent obert. El 1.978 es convertí el convent en “Casa d´Oració” a cura de Sor Maria Mulet i dues religioses més. Fins que l´any 1.994 tancà les portes. De llavors ençà la mateixa monja que resideix a Mater Missericordiae s’en segueix cuidant i s´obri els caps de setmana per a trobades i convivències. És també el lloc on s'imparteix la catequesi als nins i nines del poble.

     DESCRIPCIÓ.
     És un casal de tres plantes que fa cap de cantó a un carreronet que dona accés a una casa enfonyada. Entrant pel portal principal trobam a la dreta la capella amb un cor al qual s’hi accedeix des del primer pis i després la cuina, a l´esquerra hi ha la saleta de visites i el passadís que condueix a l´aula de costura que també te accés pel carreronet esmentat, després hi ha una altra saleta petita i l´escala que condueix al primer pis, en arribar-hi trobam una aula a la dreta i una porta que condueix a les cambres i estàncies de les monges, entre els passadissos hi ha una escala que condueix a la sala o porxo de d´alt de tot. Un portal alineat amb el de l´entrada condueix al corral que consisteix en una petita clastra a continuació de la qual hi ha una escala que puja a l´hort o jardí confrontant amb la Comuna.
 
     CAMP DE TIR.
     Si continuam cap a Lloseta  en acabar les darreres cases hi ha un camí a la dreta que condueix al mateix poble bordetjant el peu del Puig. A la dreta hi ha un comellà on els soldats del quarter d´Inca hi feien pràctiques de tir.


Bibliografia

-Rosselló Horrach, Sebastià T.O.R. “Pregó de la festa anyal en honor de Santa Tecla                                                                                        Patrona de Biniamar”.1.990 Edit. Ajuntament de Selva.

-Rosselló Horrach, Sebastià T.O.R. “Esbós biogràfic del Pare Francesc Bonafè Barceló” 1.997 Edit.                                                              Ajuntament de Selva.

-Rosselló Vaquer, Ramon. “Història de Biniamar” 2.000 Edit. Ajuntament de Selva.

-Capó Villalonga, Jaume “Ca s´Hereu de Lloseta” 1.992 Edit. C.I.M. Ajuntament de Lloseta.

-Ordinas Garau, Antoni. “Guia dels Pobles de Mallorca” nº28 Selva Edit. Hora Nova s.a. 2.001      

-Gran Enciclopèdia de Mallorca.

-Gran Enciclopèdia Catalana.